Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat. (Liah Greenfeld)

dimecres, 21 de juliol del 2010

Reivindicació “a la catalana” vs celebració “a la española”


Vaig ser-hi a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Vaig voler anar sol malgrat que tenia molts coneguts que hi anaven. Volia mirar, fotografiar, admirar, escoltar, ... No importa que em diguin que érem cent mil, un milió o un milió i mig. Érem molts, moltíssims, veia famílies unides de totes les edats, amics de totes les edats possibles, escoltava accents lleidatans, gironins, de les terres de l’Ebre, vaig escoltar que hi havia valencians, mallorquins i gent d’Andorra, i fins i tot de Perpinyà. Era emocionant i feia saltar les llàgrimes al veure que a tots ens unia un mateix sentiment, un cor català, una dignitat que ha estat trepitjada tantes i tantes vegades i que finalment la gent del carrer, la societat se n’ha cansat i ha dit: Prou!.
Ens varen acompanyar al llarg del recorregut hores i hores de sol i xafogor. Una marea humana que no ens permetia caminar, ni avançar, però la gent seguia allà, amb fermesa i ganes de demostrar que tots hi érem per una causa justa i que de manera molt, i fins i tot potser de forma sorprenent, massa cívica anaven passant les hores. I dic “massa cívica” perquè la gent està cansada de tant menyspreu, de tant insult, i es nota que hi ha tensió i ganes de canviar la realitat. Sí, bé, m’equivoco, és cert que hi va haver un petit incident, a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via en un moment donat dues persones varen cremar una bandera espanyola. Alguna televisió de caràcter estatal va obrir les notícies amb aquest incident com el fet més destacat de la jornada. La Sra Alícia Sánchez Camacho declara que la Catalunya real és la que no ha sortit avui al carrer i és la que sortirà a l’endemà al carrer quan “la roja” guanyi el mundial.

Dia 11 de juliol. La “roja” aconsegueix ser campiona del món. Com ho podia saber l’Alícia que “la roja” guanyaria? Un amic entranyable meu em va dir amb una veu molt pausada que: En cada Mundial guanya sempre una selecció del mateix continent que l'organitza. Lògicament, a Sud-àfrica havia de guanyar una selecció africana.
Una frase potser poc encertada pel menyspreu cap aquest gran, vell i bell continent però que el considero més un menyspreu directe amb ganes de ferir als espanyols que no pas ganes d’humiliar als africans.
Mireu aquest enllaç
http://somnoticia.cat/2010/07/12/els-colons-espanyols-escampen-la-violencia-per-barcelona/
i veureu que es comenta que “(...) Centenars d’individus amb simbologia feixista han etzibat crits com “Catalunya es españa” “catalanes hijos de puta” “viva Franco” “catalufos de mierda, os vamos a matar“, “arriba España“, “que vuelva la guardia civil“, i “¿TV3 dónde estás?” . Els violents s’han dedicat a rebentar vidres dels cotxes que circulaven per la Gran Via si no saludaven les banderes ni cridaven “viva España“”.
En aquest mateix link hi ha un video en el que es veu la crema de senyeres.
Doncs sí, encara que sembli increïble, és cert. L’AUTO-ODI existeix. Diuen que a la Plaça Espanya hi havia 50.000 persones i altres fonts parlen de 75.000. Em costa creure que tota la gent que hi havia allà no eren nascuts a Catalunya. Pertant hem de suposar que la gran majoria han nascut a Catalunya (és a dir que són catalans de naixement). Doncs bé ni tant sols KAFKA ho entendria. Aquests “catalans” cridaven “catalanes hijos de puta”, “catalufos de mierda, os vamos a matar“. Ja us ho podeu creure. S’insultaven a ells mateixos i s’amenaçaven de mort a ells mateixos mentre aplaudien el què deien. Delirant. Realment això és per immortalitzar-ho i mostrar-ho a futures generacions per si algú tingués dubtes que això passava al s.XXI.
Hi van haver aldarulls a Granada (força violents contra la policia. Ho veureu a http://www.elpais.com/articulo/deportes/hombre/muere/caer/balcon/celebraba/victoria/Espana/elpdepfutmunart/20100712elpepudep_18/Tes )
a Sevilla, a Madrid, a València i segurament quants vidres trencats de cotxes a molts indrets? i quan mobiliari urbà destrossat per tota la geografia?
Sra Alícia. Aquesta és la Catalunya real? De debò se sent orgullosa d’aquesta Catalunya real?
L’endemà vaig sentir pel carrer que un noi li deia a un altre “amic meu, no és que siguem pocs, simplement ells criden més”.
Potser la nostra reivindicació és massa silenciosa, però és ferma, democràtica, exemplar, i plena d’orgull i sentiment de llibertat.
Visca Catalunya!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada