Quan una nació considera que té una dependència indigna, ésser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat. (Liah Greenfeld)

diumenge, 22 d’agost de 2010

Expliqueu-nos com son les vostres pensions, ALTS CÀRRECS PÚBLICS HIPÒCRITES !!! (Ministres, Senadors, Diputats, Secretaris d’Estat, etc.)

Enmig de la crisi econòmica i financera més profunda que mai he conegut, cada cop escoltem més veus que ens alerten sobre el negre futur de les pensions. Per un costat (de manera ben estudiada per part de les entitats financeres) ens aconsellen que contractem un pla de pensions privat ja que així podrem menjar el dia de demà, i per l’altre, intel.lectuals, mitjans de comunicació i persones interessades es dediquen a posar-nos la por al cos dient que si això continua així no cobrarem les pensions el dia que ens toqui.

El què realment ens interessa és saber quina és la nostra cotització a la Seguretat Social, entenent la cotització com la nostra part del sou que ens treuen en forma de retenció mensual del nostre sou. La base de la cotització és la suma de tots els conceptes salarials més el prorrateig de la cotització de les pagues extres, que es denomina BCCC, base de cotització de contingències comunes.



Hem de saber que les dietes, despeses i altres conceptes que no es considerin salari, NO integraran aquesta base de cotització. Per tant no sumaran el resultat final de la nostra pensió.

Per calcular la pensió, es tenen en compte els darrers 15 anys cotitzats. En el cas de l’atur, ens conten pel càlcul els darrers 180 dies cotitzats.

Molta gent es pregunta si es pot jubilar abans dels 65 anys. La resposta és SI. Però compte, el sistema penalitza (després veurem que no a tothom de la mateixa manera) a aquell que ho faci abans del 65 anys. Així si per exemple tinc 61 anys, sóc treballador per compte d’altri i s’extingeix el contracte per causa no imputable a mi i m’apunto a l’atur, podré accedir a la meva jubilació, però aquesta serà més baixa que si accedís als 65 anys, donat que al jubilar-me abans de temps es redueix la pensió com a “càstig” per anticipar-me, és el què ells anomenen el factor de correcció, et redueixen la pensió en un 7,5 % pel primer any que et jubilis abans de temps, i cada any que falta fins a arribar als 65 anys, et redueixen un percentatge de la pensió.

Si ets autònom ho tens un pèl més complicat, ja que no et pots jubilar abans dels 65 anys. Has de tenir un període mínim cotitzat de 15 anys i dels quals almenys 2 han d’ estar compresos en els darrers 8 anys.




Tremolem tots plegats ja que “pinten bastos” en el tema de les pensions, però... i aquí està el quid de la qüestió:

SABIES que qualsevol ciutadà “normal” no pot rebre més que una sola pensió del sistema públic però que el ministre, el senador, el diputat, el secretari, etc, podran rebre dos y tres salaris del sistema públic?

SABIES que una tercera part del sou dels diputats i senadors no està subjecte al IRPF, ja que es considera com una indemnització per cobrir les despeses del seu càrrec?

SABIES que mentre qualsevol ciutadà “normal” ha d’acumular 35 anys de cotització a la Seguretat Social per poder cobrar la totalitat de la base reguladora de la pensió a la que tenim dret, en canvi als membres del govern els hi és suficient jurar el càrrec i acumular 7 anys d’exercici per poder obtenir la pensió màxima per jubilació?

SABIES
que hi ha una cosa que es diu “pensión parlamentaria”? Quina funció té? Doncs que qui hagi estat membre del Congrés de Diputats i del Senat durant menys de 7 anys i per tant no tingui dret a cobrar la pensió màxima per llei, doncs aquesta “pensió parlamentaria” complementa la diferència entre la pensió màxima i la realment rebuda pel diputat. En resum, les “Cámaras” pagaran els diners necessaris fins que el diputat arribi a cobrar la base màxima de jubilació.


SABIES que també hi ha una altra cosa que es diu “Indemnización por cese del parlamentario”? Aquesta indemnització va dirigida als parlamentaris que deixin d’ocupar els seus llocs en el “Congreso” o en el “Senado”. Amb aquesta indemnització s’intenta suavitzar les dificultats financeres que puguin trobar els parlamentaris per haver-se quedat “sense feina”. Per cert, aquesta indemnització serà l’equivalent a una mensualitat per cada any de mandat parlamentari i fins a un límit de 24 mensualitats. Aquesta indemnització s’abonarà mensualment.

Per acabar un petit exemple com a resum que posa la pell de gallina:

Quan un ministre cessa en el seu càrrec, tindrà dret a una indemnització del 80% del seu salari fins a 2 anys com a màxim. Pot compaginar cobrar això juntament amb la remuneració per diputat o senador. I quan cessi en el càrrec de diputat o senador també tindrà dret a una indemnització per cessament que serà d’una mensualitat per any de càrrec i a més tindrà assegurada la base màxima de la pensió de jubilació si ha estat en el càrrec parlamentari almenys 7 anys.

A més a més aquest ministre podrà compatibilitzar la seva indemnització per cessament al Parlament Europeu com és el cas de molts ministres que cobren pensions com ex comissaris europeus per exemple, compatibilitzant aquesta pensió amb la seva remuneració com a ministre del Govern i quan cessi en aquest càrrec rebrà la pensió del 80% per cessament com a ministre i així indefinidament.

Només em queda dir que penso que tot és una "Vergonya institucional":

Des del govern es parla d’austeritat i de contenció econòmica i de la despesa.

Heu sentit aixecar la veu a algun parlamentari o ex parlamentari de dretes o d’esquerres per aquest abús i espoliació del sistema públic de pensions al que ens tenen sotmesos?

Heu sentit a algun ex parlamentari o ex ministre que renunciï a la seva indemnització per cessament? Segueixen acumulant i simultaniejant pensions i remuneracions amb totes les garanties legals i amb els diners dels contribuents.

Vergonyós però totalment legal ja que ells mateixos s’han aprovat les lleis i reglaments que ho emparen.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Reivindicació “a la catalana” vs celebració “a la española”


Vaig ser-hi a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Vaig voler anar sol malgrat que tenia molts coneguts que hi anaven. Volia mirar, fotografiar, admirar, escoltar, ... No importa que em diguin que érem cent mil, un milió o un milió i mig. Érem molts, moltíssims, veia famílies unides de totes les edats, amics de totes les edats possibles, escoltava accents lleidatans, gironins, de les terres de l’Ebre, vaig escoltar que hi havia valencians, mallorquins i gent d’Andorra, i fins i tot de Perpinyà. Era emocionant i feia saltar les llàgrimes al veure que a tots ens unia un mateix sentiment, un cor català, una dignitat que ha estat trepitjada tantes i tantes vegades i que finalment la gent del carrer, la societat se n’ha cansat i ha dit: Prou!.
Ens varen acompanyar al llarg del recorregut hores i hores de sol i xafogor. Una marea humana que no ens permetia caminar, ni avançar, però la gent seguia allà, amb fermesa i ganes de demostrar que tots hi érem per una causa justa i que de manera molt, i fins i tot potser de forma sorprenent, massa cívica anaven passant les hores. I dic “massa cívica” perquè la gent està cansada de tant menyspreu, de tant insult, i es nota que hi ha tensió i ganes de canviar la realitat. Sí, bé, m’equivoco, és cert que hi va haver un petit incident, a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via en un moment donat dues persones varen cremar una bandera espanyola. Alguna televisió de caràcter estatal va obrir les notícies amb aquest incident com el fet més destacat de la jornada. La Sra Alícia Sánchez Camacho declara que la Catalunya real és la que no ha sortit avui al carrer i és la que sortirà a l’endemà al carrer quan “la roja” guanyi el mundial.

Dia 11 de juliol. La “roja” aconsegueix ser campiona del món. Com ho podia saber l’Alícia que “la roja” guanyaria? Un amic entranyable meu em va dir amb una veu molt pausada que: En cada Mundial guanya sempre una selecció del mateix continent que l'organitza. Lògicament, a Sud-àfrica havia de guanyar una selecció africana.
Una frase potser poc encertada pel menyspreu cap aquest gran, vell i bell continent però que el considero més un menyspreu directe amb ganes de ferir als espanyols que no pas ganes d’humiliar als africans.
Mireu aquest enllaç
http://somnoticia.cat/2010/07/12/els-colons-espanyols-escampen-la-violencia-per-barcelona/
i veureu que es comenta que “(...) Centenars d’individus amb simbologia feixista han etzibat crits com “Catalunya es españa” “catalanes hijos de puta” “viva Franco” “catalufos de mierda, os vamos a matar“, “arriba España“, “que vuelva la guardia civil“, i “¿TV3 dónde estás?” . Els violents s’han dedicat a rebentar vidres dels cotxes que circulaven per la Gran Via si no saludaven les banderes ni cridaven “viva España“”.
En aquest mateix link hi ha un video en el que es veu la crema de senyeres.
Doncs sí, encara que sembli increïble, és cert. L’AUTO-ODI existeix. Diuen que a la Plaça Espanya hi havia 50.000 persones i altres fonts parlen de 75.000. Em costa creure que tota la gent que hi havia allà no eren nascuts a Catalunya. Pertant hem de suposar que la gran majoria han nascut a Catalunya (és a dir que són catalans de naixement). Doncs bé ni tant sols KAFKA ho entendria. Aquests “catalans” cridaven “catalanes hijos de puta”, “catalufos de mierda, os vamos a matar“. Ja us ho podeu creure. S’insultaven a ells mateixos i s’amenaçaven de mort a ells mateixos mentre aplaudien el què deien. Delirant. Realment això és per immortalitzar-ho i mostrar-ho a futures generacions per si algú tingués dubtes que això passava al s.XXI.
Hi van haver aldarulls a Granada (força violents contra la policia. Ho veureu a http://www.elpais.com/articulo/deportes/hombre/muere/caer/balcon/celebraba/victoria/Espana/elpdepfutmunart/20100712elpepudep_18/Tes )
a Sevilla, a Madrid, a València i segurament quants vidres trencats de cotxes a molts indrets? i quan mobiliari urbà destrossat per tota la geografia?
Sra Alícia. Aquesta és la Catalunya real? De debò se sent orgullosa d’aquesta Catalunya real?
L’endemà vaig sentir pel carrer que un noi li deia a un altre “amic meu, no és que siguem pocs, simplement ells criden més”.
Potser la nostra reivindicació és massa silenciosa, però és ferma, democràtica, exemplar, i plena d’orgull i sentiment de llibertat.
Visca Catalunya!.